En la matinada del dia 18 d’agost de 1936, en
Granada, fou assassinat un dels més grans poetes i dramaturgs que ha parit
Espanya: FEDERICO GARCÍA LORCA. Fou aquest un acte que deixava meridianament
clar el tarannà envejós, groller i venjatiu d’una part important del poble
espanyol, fosc i rancuniós, que després va governar amb mà de ferro el país.
Per a ells, la cultura era més perillosa que les bombes, i s’hi ficaren a
encalçar qualsevulla persona que pogués, amb la força de la paraula, mostrar-hi
llurs mancances. Poetes, dramaturgs, directors de cine, actors, pintors...
hagueren de patir l’encalçament, l’empresonament, l’exili... i la mort. Llavors, referint-se a tan
execrable crim, el poeta Antonio Machado, escrigué en la seua Elegia:
Se’l va veure, caminant entre fusells,
per un carrer llarg,
eixir al camp fred,
encara amb estels de la matinada.
Van matar Federico
quan la llum traspuntava.
L’escamot de botxins
no gosà mirar-li la cara.
Tots tancaren els ulls;
resaren: ni Déu et salva!
Mort va caure Federico
-sang en el front i plom en les entranyes-
...Que fou en Granada el crim,
sapieu -¡pobra Granada! -, en la seua Granada.
Miguel Hernández, irremeiablement unit a Federico
en el sofriment, l’encalçament i la mort, també deixà el testimoni més pregon de
solidaritat, mostrant-nos-hi l’immens repertori de les seues qualitats poètiques
en una Elegia atapeïda de símbols, de bellesa, ensems d’horror... d’esperança.
ELEGIA PRIMERA
A Federico García Lorca, poeta.
Travessa la mort amb rovellades
llances,
i vestida de canó, els erms
on cultiva l'home arrels i
esperances,
i plou sal, i escampa calaveres.
Verdor de les eres,
quin temps preval l'alegria?
El sol podreix la sang, la cobreix
d'aguaits
i fa brollar l'ombra més ombriva.
El dolor i el seu mantó
vénen una vegada més a la nostra
trobada.
I una vegada més al carreró del plor
pluviscosament hi entre.
Sempre em veig dintre
d'esta ombra de sèver revocada,
pastada amb ulls i bordons,
que un cresol d'agonia té posat a
l'entrada
i un rabiós collar de cors.
Plorar dintre d'un pou,
en la mateixa arrel desconsolada
de l'aigua, del sanglot,
del cor volguera:
on ningú no m'hi veiés la veu ni la
mirada,
ni
restes de les meues llàgrimes no m'hi veiés.
Entre lentament, se'm cau el front
lentament, el cor se m'esquinça
lentament, i lenta i negrament
torne a plorar al peu d'una
guitarra.
Entre tots els morts d'elegia,
sense oblidar-hi l'eco de ningun,
per haver-hi ressonat més en l'ànima
meua,
la mà del meu plor en tria un.
Federico García
fins ahir se'n va dir: pols se’n diu.
Ahir tingué un espai davall el dia
que hui el clot li dóna sota el
gram.
Tant va ser! Tant vas ser i ja no hi
eres!
La teua agitada alegria,
que agitava columnes i agulles,
de les teues dents arranques i sacseges,
i ja et poses trist, i només vols
ja el paradís dels taüts.
Vestit d'esquelet,
adormint-te de plom,
d'indiferència armat i de respecte,
et veig entre les teues celles si m’aguaite.
S'ha emportat la teua vida de colom,
que cenyia d’escuma
i de parrups el cel i les finestres,
com un torrent de ploma
el vent que s’emporta les setmanes.
Cosí de les pomes,
no podrà amb la teua saba el corcó,
no podrà amb la teua mort la llengua
del cuc,
i per a donar-hi salut fera a la seu
poma
triarà els teus ossos la pomera.
Cegat el brollador de la teua
saliva,
fill de la coloma,
nét del rossinyol i de l'oliva:
seràs, mentre la terra vaja i torne,
espòs sempre de la sempreviva,
fem pare de la mare-selva.
Que senzilla és la mort: què
senzilla,
però què injustament arrabassada!
No sap caminar lentament, i apunyala
quan menys no s'espera la seua tèrbola
ganivetada.
Tu, el més ferm edifici, destruït,
tu, l'esparver més alt, desplomat,
tu, el més gran rugit, callat,
i més callat, i més callat.
Caiga la teua alegre sang de
magraner,
com un enderrocament de martells feroços,
sobre qui et va detenir mortalment.
Salivades i falçs
caiguen sobre la taca del seu front.
Mor un poeta i la creació se sent
ferida i moribunda en les entranyes.
Una còsmica tremolor d’esgarrifances
mou temiblement les muntanyes,
una resplendor de mort la matriu
dels rius.
Sent pobles d'ais i valls de
laments,
veig un bosc d'ulls mai eixuts,
avingudes de llàgrimes i mantons:
i en remolins de fulles i de vents,
dols rere d'altres dols i d’altres
dols,
plors rere d'altres plors i d’altres
plors.
No ventaran, no arrossegaran els
teus ossos,
volcà d’arrop, tro de bresques,
poeta entreteixit, dolç, amarg,
que a la calor dels besos
sentires, entre dos llargues fileres
de punyals,
llarg amor, mort llarga, foc llarg.
Per fer-hi a la teua mort companyia,
poblen tots els racons
del cel i de la terra bandades
d'harmonia,
llampecs de blaves vibracions.
Cròtals granissats a munts,
batallons de flautes, panderos i
gitanos,
ràfegues d’abellots i violins,
tempestes de guitarres i pianos,
irrupcions de trompes i clarins.
Però el silenci pot més que no tant
instrument.
Silenciós, desert, polsegós
en la mort deserta,
sembla que la teua llengua, que el
teu alè,
els ha tancat el colp d'una porta.
Com si passegés amb la teua ombra,
passejo amb la meua
per una terra que el silenci estora,
que el xiprer abelleix més ombriva.
M'envolta la gola la teua agonia
com un ferro de forca
i taste una beguda funerària.
Tu saps, Federico García Lorca,
que sóc dels que gaudeixen d’una
mort diària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada