dijous, 28 d’agost de 2014

CENDROSENC MUSSOLINI


CENDROSENC MUSSOLINI

            Vine a Guadalajara, dictador de cadenes,
            carcerària mandíbula de cant:
            veuràs la enretirada poruga de les teues hienes,
            veuràs l'apogeu de l'espant.

            Remorosa província de ruscos,
            la pàtria de la bresca estremida,
            la dolça Alcàrria, amarga com el plor,
            amarga t'ha sabut.

            Vine i veuràs, mortífer bandit,
            rodes dels teus canons,
            banderes del teu exèrcit, carn dels teus soldats,
            ossos de les teues legions,
            vestits i cors destrossats.

            Una extensió de morts fumejants:
            morts que fumegen davant del tossal,
            morts sola la neu,
            morts sobre els erms gegants,
            morts junt a l'alzina,
            morts dintre de l'aigua que els plou.

            Sang que no s’hi mou
            de convertida en gel.

            Vola sense ploma una ala nombrosa,
            roja i audaç, que abasteix tot el cel
            i obri a cada italià l'explosió d'una fossa.

            Un titànic vol
            d'aeroplans d'Espanya
            et venç, et tritura,
            ansiosa teranyina,
            amb llur majestuosa dentadura.

            Vine i veuràs sobre la gleva fosca
            alçar-se tal com llumí gloriós,
            sobreposar-se a la fam, aixecar-se del fang,
            desprendre's del fang amb emoció i empenta
            vívides escultures sense repòs,
            espanyols del bronze més coratjós,
            amb el cabell blanc de la rosada.

            Els veuràs rebel·lar-se contra el fred,
            de no beure la boca dilatada,
            encara que vençuda la set amb el somriure:
            de no dormir extensa la mirada,
            i destrossada a tirs la camisa.

            Envia plom i acer
            en grans emissions combatives,
            amb eixa voluntat de carnisser
            digna de què la soterren les més brutes salives.

            Esgota les riqueses italianes,
            la quantitat preciosa dels seus éssers,
            deixa exhaustes llurs mines, sense ningú llurs finestres,
            deserts llurs aladres i muts llurs tallers.

            Enviuda i dessagna llurs dones:
            res no podràs contra aquest poble meu,
            tan sòlid i tan alt de cap,
            que fins sobre la mort mou el seu poder,
            que fins del jonc treu fortesa.

            Poble d'Itàlia, un home et destrossa:
            repudia el seu dictamen amb un gest infinit.

            Sang unànime aboques que ni frega,
            ni copeja en el seu cor de teatre i granit.
            Els teus morts callen clamorosament
            i t'indiquen un crit
            alliberador, valent.

            Dictador de patíbuls, moriràs sota la dent
            del teu poble i de milers.
            Ja els teus mateixos canons van contra els teus soldats,
             i allarguen cap a tu el seu ferro els fusells
            que contra Espanya tens vomitats.

            Els teus morts a escopir-nos s'aixequen:
            a escopir-nos l'ànima s'aixequen els nostres
            de no aconseguir que els nostres vius canten
            la destrucció de tantes anelles sinistres.

2 comentaris:

  1. Aquestes últimes, quant al text, estan molt bé.
    Com a exemple de l'anterior mira TEMPS DE GUERRA (IV).
    Salut i força
    Pasqual

    ResponSuprimeix
  2. Posteriorment n'he fet de correccions en Vents del Poble, malgrat que al blog no les he incorporat. Segurament n'hauran moltes coses per corregir.

    ResponSuprimeix