EL XIQUET PARELLER
Carn de jou, ha nascut
més humiliat que bell,
amb el coll perseguit
pel jou per al coll.
Naix, com la ferramenta,
als colps destinat,
d'una terra descontenta
i d'un insatisfet aladre.
Entre fem pur i viu
de vaques, porta a la vida
una ànima color d'olivera
vella ja i encallida.
Comença a viure, i comença
a morir de cap a cap,
alçant l’escorça
de sa mare amb el coble.
Comença a sentir, i sent
la vida com una guerra
i a colpejar feixugament
en els ossos de la terra.
Comptar els seus anys no sap,
i ja sap que la suor
és una corona greu
de sal per al llaurador.
Treballa, i mentre treballa
masculinament seriós,
s'ungeix de pluja i s’enjoia
de carn de cementeri.
A força de colps, fort,
i a força de sol, brunyit,
amb una ambició de mort
espedaça un pa renyit.
Cada nou dia és
més arrel, menys criatura,
que escolta sota els seus peus
la veu de la sepultura.
I com l'arrel s'enfonsa
en la terra lentament
per a que la terra inundés
de pau i pans el seu front.
Em dol aquest xiquet famolenc
com una grandiosa espina,
i el seu viure cendrós
revolta la meua ànima d'alzina.
El veig llaurar els rastrolls,
i devorar un rosegó,
i declarar amb els ulls
que per què és carn de jou.
Em colpeja el seu aladre en el pit,
i la seua vida en la gola,
i patisc veient el guaret
tan gran sota la seua planta.
Qui salvarà aquest xiquet
menor que un gra d'avena?
D'on eixirà el martell
botxí d'aquesta cadena?
Que isca del cor
dels homes jornalers,
que abans de ser homes són
i foren xiquets parellers.
