dissabte, 28 de juny de 2014

TEMPS DE GUERRA (III)


EL XIQUET PARELLER

Carn de jou, ha nascut
més humiliat que bell,
amb el coll perseguit
pel jou per al coll.

Naix, com la ferramenta,
als colps destinat,
d'una terra descontenta
i d'un insatisfet aladre.

Entre fem pur i viu
de vaques, porta a la vida
una ànima color d'olivera
vella ja i encallida.

Comença a viure, i comença
a morir de cap a cap,
alçant l’escorça
de sa mare amb el coble.

Comença a sentir, i sent
la vida com una guerra
i a colpejar feixugament
en els ossos de la terra.

Comptar els seus anys no sap,
i ja sap que la suor
és una corona greu
de sal per al llaurador.

Treballa, i mentre treballa
masculinament seriós,
s'ungeix de pluja i s’enjoia
de carn de cementeri.

A força de colps, fort,
i a força de sol, brunyit,
amb una ambició de mort
espedaça un pa renyit.

Cada nou dia és
més arrel, menys criatura,
que escolta sota els seus peus
la veu de la sepultura.

I com l'arrel s'enfonsa
en la terra lentament
per a que la terra inundés
de pau i pans el seu front.

Em dol aquest xiquet famolenc
com una grandiosa espina,
i el seu viure cendrós
revolta la meua ànima d'alzina.

El veig llaurar els rastrolls,
i devorar un rosegó,
i declarar amb els ulls
que per què és carn de jou.

Em colpeja el seu aladre en el pit,
i la seua vida en la gola,
i patisc veient el guaret
tan gran sota la seua planta.

Qui salvarà aquest xiquet
menor que un gra d'avena?
D'on eixirà el martell
botxí d'aquesta cadena?

Que isca del cor
dels homes jornalers,
que abans de ser homes són
i foren xiquets parellers.

dilluns, 23 de juny de 2014

TEMPS DE GUERA (II)



OLIVATERS

                    Andalusos de Jaén,
                    olivaters altius,
                    digueu-me en l'ànima: ¿qui,
                    qui va aixecar les oliveres?

                    No les va aixecar el no-res,
                    ni els diners, ni el senyor,
                    sinó la terra callada,
                    el treball i la suor.

                    Units a l'aigua pura
                    i als planetes units,
                    tots tres donaren la bellesa
                    dels seus troncs retorçuts.

                    Aixeça't, olivera canosa,
                    van dir al peu del vent.
                    I l'olivera aixecà una mà
                    poderosa de fonament.

                    Andalusos de Jaén,
                    olivaters altius,
                    digueu-me en l'ànima: qui,
                    qui va alletar les oliveres?

                    La vostra sang, la vostra vida,
                    no la de l'explotador
                    que s’enriquí en la ferida
                    generosa de la suor.

                    No la del terratinent
                    que vos sepultà en la pobresa,
                    que vos va trepitjar el front,
                    que vos va reduir el cap.

                    Arbres que el vostre afany
                    consagrà al centre del dia
                    eren principi d'un pa
                    que només l'altre menjava.

                    ¡Quants segles d'oliva,
                    els peus i les mans presos,
                    Sol a Sol i Lluna a Lluna,
                    pesen sobre els vostres ossos!

                    Andalusos de Jaén,
                    olivaters altius,
                    pregunta la meua ànima: de qui,
                   de qui són estes oliveres?

                    Jaén, aixeca't brava
                    sobre les teues pedres lunars,
                    no vages a ser esclava
                    amb tots els teus oliverars.

                    Dintre de la claredat
                    de l'oli i les seues aromes,
                    indiquen la teua llibertat
                    la llibertat de les teues llomes.

dilluns, 16 de juny de 2014

TEMPS DE GUERRA (I). JORNALERS

L’any 1936 el món rebenta violentament i els sons deixen pas als més atroços malsons: comença la guerra civil espanyola. Miguel Hernández s'incorpora a l'exèrcit de la República, on és anomenat Comissari de Cultura. La guerra civil fa mossa en el poeta, com no podia ser d'una altra manera, i trastorna profundament la seua personalitat i la seua poesia, que es fa més directa i combativa, utilitzant-la com a arma en la lluita pel ban republicà.





JORNALERS

                        Jornalers que heu cobrat en plom
                        patiments, treballs i diners.
                        Cossos de sotmés i alt llom:
                        jornalers.

                        Espanyols que Espanya heu guanyat
                        llaurant-la entre pluges i entre Sòls.
                        Rabadans de la fam i de l'aladre:
                        espanyols.

                        Esta Espanya que, mai ben satisfeta
                        de malmetre la flor de la zitzània,
                        d'una collita passa a una altra collita:
                        esta Espanya.

                        Poderós homenatge a les alzines,
                        homenatge del bou i del colós,
                        homenatge d'erms i de mines
                        poderós.

                        Esta Espanya que heu alletat
                        amb suors i espentes de muntanya,
                        cobegen els que mai no han cultivat
                        esta Espanya.

                        Deixarem portar covardament
                        riqueses que han forjat els nostres rems?
                        Camps que han humitejat el nostre front
                        deixarem?

                        Avança, espanyol, una tempesta
                        de martells i de falçs: rugeix i canta.
                        El teu esdevenidor, el teu orgull, la teua ferramenta
                        avança.

                        Els botxins, exemple de tirans,
                        Hitler i Mussolini llauren jous.
                        Sumiu en un excusat de cucs
                        els botxins.

                        Ells, ells ens porten una cadena
                        de presons, misèries i atropellaments.
                        Qui Espanya destrueix i desordena?
                        Ells! Ells!

                        Fora, fora, lladres de nacions,
                        guardians de la cúpula banquera,
                        lloques del capital i els seus doblons:
                        ¡fora, fora!

                        Rebatuts sereu com a fem
                        de totes les parts i de tots els llocs.
                        No hi haurà per a vosaltres sepultura,
                        rebatuts.

                        La saliva serà la vostra mortalla,
                        el vostre final la bota venjativa,
                        i només vos donarà ombra, pau i caixa
                        la saliva.

                        Jornalers: Espanya, lloma a lloma,
                        és de mossos, pobres i bracers.
                        ¡No permeteu que el ric se la menge,
                        jornalers!