dimarts, 18 de març de 2014

PÈRIT EN LLUNES


Miguel Hernández comença a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració és l'entorn en què viu: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofita qualsevol ocasió per a escriure. Inclús ha d'amagar-se de son pare, a qui li molesta eixa afició poètica del seu fill. En 1933 publica en "Ediciones Sudeste", de Múrcia, el seu primer llibre: "Perito en Lunas". L'amic amb qui compartia els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, va escriure en el pròleg:

Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda-, compleix el poeta la seua primer lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis”.


PÈRIT EN LLUNES

I
 A la canya xiulada d'artifici,
rastre, si no evasió, del seu succés,
baixaré contra el pes del meu pes:
simulació de nàutic exercici.
Bé arranat de l'atzar, bé precipici,
em desempararà de blau il·lés:
no la pita, que tal vegada a arranades
em prive de reflectir serra en les meues temples.

III
¡A la glòria, a la glòria torejadors!
L'hora és de la meua lluna menys quart.
Èmuls imprudents del llangardaix,
magnifiqueu-vos el llom de colors.
Per l'arc, contra els picadors,
de la banya, fletxa, a disparar-me vaig.
¡A la glòria, si jo abans no us ancore
-golf de sorra-, en els meus bigots d'or!

IV
Pel lloc millor de la teua persona,
on capoll torna's la seda,
fidel del teu pes alternatiu queda,
i de lires l'ànima et corona.
 Ja et vas allunar! I com més s'enverina,
més. I més es fa eix de la roda
d'arena, que menysprea mentre junta
tot el teu or des de punta a punta.

XXXV
Hi ha un constant estiu de cendra
per a assaonar la lluna de l'era,
més que aquella calente que aquell hissa,
i més, si menys, or, duradora.
Una impossible i una altra a l’abast,
cap a quina de les dues faré carrera?
Oh tu, pèrit en llunes: que jo sàpiga
quina lluna és de millor sabor i cep.

divendres, 7 de març de 2014

LES DESERTES AVARQUES




MIGUEL HERNÁNDEZ GILABERT nasqué a Orihuela el 30 d'octubre de 1910, en el si d'una família humil. Van ser els seus pares Miguel Hernández Sánchez i Concepció Gilabert Giner. El matrimoni tingué un total de set fills, dels que només en van sobreviure quatre: Vicente, Elvira, Miguel i Encarnación. Als quatre anys del naixement de Miguel, la llar familiar es trasllada a una casa més àmplia, situada en la Calle de Arriba. La seua infància transcorre entre els jocs i el treball. Des dels set anys ajuda al seu germà Vicente en les tasques pròpies de la família: el pasturatge, aprenent d'ell aquest ofici. En el poema “Les desertes avarques” mostra la seua sensibilitat vers la gent humil, al temps que, possiblement, ens descriu records decebedors de la pròpia infantesa.

LES DESERTES AVARQUES

Per al cinc de gener,
cada gener posava
el meu calçat cabrer a
la finestra glaçada.

I trobaven els dies,
que enderroquen les portes,
les meues avarques buides,
les avarques desertes.

Mai no tinguí sabates,
ni vestits, ni paraules:
sempre tinguí ragatxos,
sempre penes i cabres.

Em vestí la pobresa,
em llepà el cos el riu,
i del peu fins el cap
past vaig ser de la rosada.

Pel cinc de gener,
per al sis, jo volia
que fóra el món sencer
una jogueteria.

I en anar l'albada
remenant les hortes,
les meues avarques sense res,
les avarques desertes.

Ningun rei coronat
tingué peu, tingué ganes
per a veure el calçat
de la pobra finestra.

Tota la gent de tron,
tota la gent de botes
es rigué amb rancúnia
de les meues avarques rotes.

Em vaig enrabiar de plor,
fins cobrir-me de sal la pell,
per un món de pasta
i per un món de mel.

Pel cinc de gener,
de la mallada meua
el meu calçat cabrer
a la rosada eixia.

I cap al sis, les meues mirades
trobaven en les portes
les avarques gelades,
les avarques desertes.

dissabte, 1 de març de 2014

COMENCEM


Segurament, seran moltes les raons que es podrien adduir en contra del pas que done avui per crear aquest blog: no sóc un intel·lectual, ni tampoc tinc els coneixements suficients per a escriure i llegir correctament en valencià. No sóc una persona il·lustrada amb arguments per conèixer profundament la poesia en general, ni en particular l’obra de Miguel Hernández. En aquestes circumstàncies es necessita una bona dosi d’atreviment per fer-se endavant. Sense negar, però, això últim, potser per descarregar la meua consciència, pense que hi ha alguna cosa més. El poc que he pogut llegir de la vida i l’obra del poeta de Orihuela, m’han fet estimar-lo. La seua poesia ha arribat al més recòndit de la meua ànima. El drama que visqué, fins morir quan pràcticament començava a viure –en recordar-lo- frega les fibres més sensibles del meu cor, i em fa sentir emocions: pena, solidaritat... però també força, ganes de cridar, de viure, i de fer viure tot allò tan gran que ell, en tants poquets anys ens va deixar escrit. He fet una recerca per la xarxa, en Internet, i he vist les seues poesies traduïdes a moltes llengües, però no al valencià. I he pensat que potser ell no es molestaria per què una persona humil com jo, tractés de fer aquesta feina. Una feina que no considere definitiva. Tant de bo, algú amb més arguments que no jo, es faça endavant i realitze el treball acurat i de qualitat que Miguel Hernández es mereix. Entre tant, aquí queda la meua petita aportació. La vida i l’obra de Miguel Hernández són com eixe llamp que no cessa, que ens recorre per l’interior del cos, per la sang, i ens dona eixos arguments de vida que a ell li foren negats. Comencem:
 
EL LLAMP QUE NO CESSA
No cessarà aquest llamp que m'habita
el cor d'exasperades feres
i de fargues colèriques i ferreres
on el metall més fresc es marcida?
No cessarà esta tossuda estalactita
de cultivar les seues dures cabelleres
com a espases i rígides fogueres
cap al meu cor que mugeix i crida?
Aquest llamp ni cessa ni s'esgota:
de mi mateix prengué la seua procedència
i exercita en mi mateix els seus furors.
Aquesta obstinada pedra de mi brolla
i sobre mi dirigeix la insistència
dels seus plujosos llamps destructors.