dimarts, 29 de juliol de 2014

CANÇÓ DE L'ESPÒS SOLDAT


            He poblat el teu ventre d'amor i sementera,
            he prolongat l'eco de sang a què responc
            i espere sobre el solc tal com l'aladre espera:
            he arribat fins el fons.

            Morena d'altes torres, alta llum i ulls alts,
            esposa de la meua pell, gran trago de la meua vida,
            els teus pits bojos creixen cap a mi fent bots
            de cérvola concebuda.

            Ja em sembla que ets un vidre delicat,
            temo que te'm trenques a la més lleu ensopegada,
            i a reforçar les teues venes amb la meua pell de soldat
            fos com el cirerer.

            Espill de la meua carn, suport de les meues ales,
            et done vida en la mort que em donen i no hi prenc.
            Dona, dona, et vull assetjat per les bales,
            anhelat pel plom.

            Sobre els taüts feroços en aguait,
            sobre els mateixos morts sense remei i sense fossa
            et vull, i et voldria besar amb tot el pit
            fins en la pols, esposa.

            Quan ensems als camps de combat et pensa
            el meu front que no refreda ni aplaca la teua figura,
            t'acostes cap a mi com una boca immensa
            de famèlica dentadura.

            Escriu-me a la lluita, sent-me en la trinxera:
            ací amb el fusell el teu nom evoque i fixe,
            i defense el teu ventre de pobra que m'espera,
            i defense el teu fill.

            Naixerà el nostre fill amb el puny tancat,
            envoltat d’un clamor de victòria i guitarres,
            i deixaré a la teua porta la meua vida de soldat
            sense ullals ni urpes.

            És precís matar per a continuar vivint.
            Un dia aniré a l'ombra del teu pèl llunyà,
            i dormiré en el llençol de midó i d'estrèpit
            cosit per la teua mà.

            Les teues cames implacables al part van dreturerament,
            i la teua implacable boca de llavis indomables,
            i davant de la meua solitud d'explosions i de bretxes
            recorres un camí de besos implacables.

            Per al fill serà la pau que estic forjant.
            I a la fi en un oceà d'irremeiables ossos
            el teu cor i el meu naufragaran, quedant
            una dona i un home gastats pels besos.

dilluns, 21 de juliol de 2014

TEMPS DE GUERRA (VI)


ASSEGUT SOBRE ELS MORTS

            Assegut sobre els morts
            que s'han callat en dos mesos,
            bese sabates buides i empunye
            rabiosament la mà del cor
            i l'ànima que el sosté.

            Que la meua veu puge a les muntanyes
            i baixe a la terra i trone,
            això demana la meua gola
            des d'ara i des de sempre.

            Acosta't al meu clamor,
            poble de la meua mateixa llet,
            arbre que amb les arrels
            empresonat em tens,
            que ací estic jo per a amar-te
            i estic per a defensar-te
            amb la sang i amb la boca
            com dos fusells fidels.

            Si jo vaig sortir de la terra,
            si jo he nascut d'un ventre
            desgraciat i amb pobresa,
            no va ser sinó per a fer-me
            rossinyol de les desgràcies,
            eco de la mala sort,
            i cantar i repetir a qui escoltar-me deu
            quant a penes, quant a pobres,
            quant a terra es referix.

            Ahir, a trenc d’alba, estava el poble
            nu i sense què posar-se,
            famolenc i sense què menjar,
            i avui es fa de dia
            totalment emborrascat
            i sagnant per tot arreu.
            En la seua mà els fusells
            lleons volen esdevenir-se:
            per a acabar amb les feres
            que ho han sigut tantes vegades.

            Encara que manques d’armes,
            poble de cent mil poders,
            no defalleixin els teus ossos,
            castiga a qui et malfereix
            mentre que et queden punys,
            ungles, saliva, i et queden
            cor, entranyes, budells,
            coses de baró i dents.

            Brau com el vent brau,
            lleu com l'aire lleu,
            assassina a qui assassina,
            avorreix a qui avorreix
            la pau del teu cor
            i el ventre de les teues dones.
            No et ferisquen per l’esquena,
            viu cara a cara i mor
            amb el pit davant les bales,
            ample com les parets.

            Cante amb la veu de dol,
            poble de mi, pels teus herois:
            les teues ànsies com les meues,
            les teues desventures que tenen
            del mateix metall el plor,
            les penes del mateix tremp,
            i de la mateixa fusta
            el teu pensament i el meu front,
            el teu cor i la meua sang,
            el teu dolor i els meus llorers.

            Antemural del no-res
            aquesta vida em sembla.
            Ací estic per a viure
            mentre que l'ànima em ressone,
            i ací estic per a morir,
            quan l'hora m'arribe,
            en els deus del poble
            des d'ara i des de sempre.
            Diversos glops és la vida
            i només que un glop és la mort.

dilluns, 14 de juliol de 2014

TEMPS DE GUERRA (V)



LA SUOR

            En el mar troba l'aigua el seu paradís anhelat
            i la suor el seu horitzó, el seu fragor, el seu plomatge.
            La suor és un arbre desbordant i salat,
            un voraç onatge.

            Arriba des de l'edat del món més remota
            a oferir a la terra la seua copa sacsejada,
            a sustentar la set i la sal gota a gota,
            a il·luminar la vida.

            Filla del moviment, cosína del Sol, germana
            de la llàgrima, deixa rodolant per les eres,
            de l'abril a l'octubre, de l'hivern a l'estiu,
            àuries enfiladisses.

            Quan els llauradors van per la matinada
            a favor de l'esteva removent el repòs,
            es vesteixen una brusa silenciosa i daurada
            de suor silenciosa.

            Vestidura d'or dels treballadors,
            adorn de les mans com de les pupil·les.
            Per l'atmosfera escampa llurs fecundes olors
            una pluja d'axil·les.

            El sabor de la terra s'enriqueix i madura:
            cauen els flocs del plor laboriós i olorós,
            mannà dels barons i de l'agricultura,
            beguda del meu front.

            Els que mai no heu suat, els que camineu erts
            en l'oci sense braços, sense música, sense porus,
            no usareu la corona dels porus oberts
            ni el poder dels toros.

            Viureu pudents, morireu apagats:
            l'encesa bellesa resideix en els talons
            dels cossos que mouen els seus membres treballats
            com a constel·lacions.

            Entregueu al treball, companys, els fronts:
            que la suor, amb la seua espasa de saborosos vidres,
            amb llurs lents diluvis, vos farà transparents,
            venturosos, iguals.

dilluns, 7 de juliol de 2014

TEMPS DE GUERRA (IV)


VENTS DEL POBLE EM PORTEN

Vents del poble em porten,
vents del poble m'arrosseguen,
m'escampen el cor
i em venten la gola.

Els bous dobleguen el front,
impotentment mansuet,
davant els càstigs:
els lleons l'alcen
i ensems castiguen
amb llur clamorosa urpa.

No sóc d'un poble de bous,
que sóc d'un poble que embarguen
jaciments de lleons,
congostos d'àguiles
i serralades de toros
amb l'orgull en la banya.

Mai no suraren els bous
pels erms d'Espanya.

Qui parlà de posar un jou
sobre el coll d'aquesta raça?
Qui l’ha posat al huracà
mai ni jous ni traves,
ni qui al llamp detingué
presoner en una gàbia?

Asturians de bravesa,
bascos de pedra blindada,
valencians d'alegria
i castellans d'ànima,
llaurats com la terra
i airosos com les ales;

andalusos de llampecs,
nascuts entre guitarres
i forjats en les encluses
torrencials de les llàgrimes;

extremenys de sègol,
gallecs de pluja i calma,
catalans de fermesa,
aragonesos de casta,
murcians de dinamita
fruiterament propagada,
lleonesos, navarresos,
amos de la fam,
la suor i la destral,
reis de la mineria,
senyors del cultiu,
homes que entre les arrels,
com a arrels gallardes,
aneu de la vida a la mort,
aneu del no-res al no-res:

jous vos volen posar
gents de l'herba roïna,
jous que heu de deixar
trencats sobre llurs esquenes.

Crepuscle dels bous
està despuntant l'alba.

Els bous moren vestits
d'humilitat i olor de quadra:
les àguiles, els lleons
i els toros d'arrogància,
i darrere d'ells, el cel
ni s'enterboleix ni s'acaba.

L'agonia dels bous
té xicoteta la cara,
la de l'animal baró
tota la creació engrandeix.

Si em mor, que em mora
amb el cap molt alt.
Mort i vint vegades mort,
la boca contra l’agram,
tindré serrades les dents
i decidida la barba.

Cantant espere la mort,
que hi ha rossinyols que canten
damunt dels fusells
i enmig de les batalles.