VENTS DEL POBLE EM PORTEN
Vents del poble em
porten,
vents del poble
m'arrosseguen,
m'escampen el cor
i em venten la gola.
Els bous dobleguen el
front,
impotentment mansuet,
davant els càstigs:
els lleons l'alcen
i ensems
castiguen
amb llur clamorosa urpa.
No sóc d'un poble de
bous,
que sóc d'un poble que
embarguen
jaciments de lleons,
congostos d'àguiles
i serralades de toros
amb l'orgull en la banya.
Mai no suraren els bous
pels erms d'Espanya.
Qui parlà de posar un jou
sobre el coll d'aquesta
raça?
Qui l’ha posat al huracà
mai ni jous ni traves,
ni qui al llamp detingué
presoner en una gàbia?
Asturians de bravesa,
bascos de pedra blindada,
valencians d'alegria
i castellans d'ànima,
llaurats com la terra
i airosos com les ales;
andalusos de llampecs,
nascuts entre guitarres
i forjats en les encluses
torrencials de les
llàgrimes;
extremenys de sègol,
gallecs de
pluja i calma,
catalans de
fermesa,
aragonesos
de casta,
murcians de
dinamita
fruiterament
propagada,
lleonesos,
navarresos,
amos de la
fam,
la suor i la
destral,
reis de la
mineria,
senyors del
cultiu,
homes que
entre les arrels,
com a arrels
gallardes,
aneu de la
vida a la mort,
aneu del
no-res al no-res:
jous vos
volen posar
gents de
l'herba roïna,
jous que heu
de deixar
trencats
sobre llurs esquenes.
Crepuscle
dels bous
està
despuntant l'alba.
Els bous
moren vestits
d'humilitat
i olor de quadra:
les àguiles,
els lleons
i els toros
d'arrogància,
i darrere
d'ells, el cel
ni
s'enterboleix ni s'acaba.
L'agonia
dels bous
té xicoteta
la cara,
la de
l'animal baró
tota la
creació engrandeix.
Si em mor,
que em mora
amb el cap
molt alt.
Mort i vint
vegades mort,
la boca
contra l’agram,
tindré serrades
les dents
i decidida
la barba.
Cantant
espere la mort,
que hi ha
rossinyols que canten
damunt dels
fusells
i enmig de
les batalles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada