TEMPS DE GUERRA (VI)

ASSEGUT SOBRE ELS MORTS

            Assegut sobre els morts

            que s'han callat en dos mesos,

            bese sabates buides i empunye

            rabiosament la mà del cor

            i l'ànima que el sosté.

            Que la meua veu puge a les muntanyes

            i baixe a la terra i trone,

            això demana la meua gola

            des d'ara i des de sempre.

            Acosta't al meu clamor,

            poble de la meua mateixa llet,

            arbre que amb les arrels

            empresonat em tens,

            que ací estic jo per a amar-te

            i estic per a defensar-te

            amb la sang i amb la boca

            com dos fusells fidels.

            Si jo vaig sortir de la terra,

            si jo he nascut d'un ventre

            desgraciat i amb pobresa,

            no va ser sinó per a fer-me

            rossinyol de les desgràcies,

            eco de la mala sort,

            i cantar i repetir a qui escoltar-me deu

            quant a penes, quant a pobres,

            quant a terra es referix.

            Ahir, a trenc d’alba, estava el poble

            nu i sense què posar-se,

            famolenc i sense què menjar,

            i avui es fa de dia

            totalment emborrascat

            i sagnant per tot arreu.

            En la seua mà els fusells

            lleons volen esdevenir-se:

            per a acabar amb les feres

            que ho han sigut tantes vegades.

            Encara que manques d’armes,

            poble de cent mil poders,

            no defalleixin els teus ossos,

            castiga a qui et malfereix

            mentre que et queden punys,

            ungles, saliva, i et queden

            cor, entranyes, budells,

            coses de baró i dents.

            Brau com el vent brau,

            lleu com l'aire lleu,

            assassina a qui assassina,

            avorreix a qui avorreix

            la pau del teu cor

            i el ventre de les teues dones.

            No et ferisquen per l’esquena,

            viu cara a cara i mor

            amb el pit davant les bales,

            ample com les parets.

            Cante amb la veu de dol,

            poble de mi, pels teus herois:

            les teues ànsies com les meues,

            les teues desventures que tenen

            del mateix metall el plor,

            les penes del mateix tremp,

            i de la mateixa fusta

            el teu pensament i el meu front,

            el teu cor i la meua sang,

            el teu dolor i els meus llorers.

            Antemural del no-res

            aquesta vida em sembla.

            Ací estic per a viure

            mentre que l'ànima em ressone,

            i ací estic per a morir,

            quan l'hora m'arribe,

            en els deus del poble

            des d'ara i des de sempre.

            Diversos glops és la vida

            i només que un glop és la mort.