dimarts, 18 de març del 2014

PÈRIT EN LLUNES


Miguel Hernández comença a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració és l'entorn en què viu: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofita qualsevol ocasió per a escriure. Inclús ha d'amagar-se de son pare, a qui li molesta eixa afició poètica del seu fill. En 1933 publica en "Ediciones Sudeste", de Múrcia, el seu primer llibre: "Perito en Lunas". L'amic amb qui compartia els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, va escriure en el pròleg:

Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda-, compleix el poeta la seua primer lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis”.


PÈRIT EN LLUNES

I
 A la canya xiulada d'artifici,
rastre, si no evasió, del seu succés,
baixaré contra el pes del meu pes:
simulació de nàutic exercici.
Bé arranat de l'atzar, bé precipici,
em desempararà de blau il·lés:
no la pita, que tal vegada a arranades
em prive de reflectir serra en les meues temples.

III
¡A la glòria, a la glòria torejadors!
L'hora és de la meua lluna menys quart.
Èmuls imprudents del llangardaix,
magnifiqueu-vos el llom de colors.
Per l'arc, contra els picadors,
de la banya, fletxa, a disparar-me vaig.
¡A la glòria, si jo abans no us ancore
-golf de sorra-, en els meus bigots d'or!

IV
Pel lloc millor de la teua persona,
on capoll torna's la seda,
fidel del teu pes alternatiu queda,
i de lires l'ànima et corona.
 Ja et vas allunar! I com més s'enverina,
més. I més es fa eix de la roda
d'arena, que menysprea mentre junta
tot el teu or des de punta a punta.

XXXV
Hi ha un constant estiu de cendra
per a assaonar la lluna de l'era,
més que aquella calente que aquell hissa,
i més, si menys, or, duradora.
Una impossible i una altra a l’abast,
cap a quina de les dues faré carrera?
Oh tu, pèrit en llunes: que jo sàpiga
quina lluna és de millor sabor i cep.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada