dissabte, 12 d’abril del 2014

DESTÍ SAGNANT

Fa uns dies –concretament el 28 de març- fou l’aniversari de la mort de Miguel Hernàndez. Tenia 31 anys quan va morir. És possible que ell, amb anterioritat, ja imaginara quin anava a ser el seu destí? Coneixent una mica el seu tarannà d’home obstinat i lluitador, crec que no cal pensar això. No obstant, els motius pels quals va escriure aquesta poesia, jo els desconec. Però, en llegir-la, hom no pot deixar de pensar en què, tot el que diu, reflecteix el munt de desgràcies que, més endavant, havia de patir. Fou premonició o casualitat?

DESTÍ SAGNANT

De sang en sang vinc
com el mar d'ona en ona,
de color de rosella l'ànima tinc,
de rosella sense sort és el meu destí,
i arribe de rosella en rosella
a topar en la cornada del meu destí.

Criatura va haver-hi que vingué
des de la sementera del no-res,
i en vingué més d'una,
sota el designi d'una estrella irada
i en una turbulenta i mala lluna.

Caigué una pinzellada
de sangonós peu sobre la meua vida,
caigué un planeta de safrà en zel,
caigué un núvol roig enfurismat,
caigué un mar malferit, caigué un cel.

Vinguí amb un dolor de ganivetada,
m'esperava un ganivet a la meua vinguda,
em van donar a mamar llet de tuera,
suc d'espasa boja i homicida,
i al sol l'ull vaig obrir per primera vegada
i el que vaig veure primer era una ferida
i una desgràcia era.

Em persegueix la sang, àvida fera,
des que vaig ser fundat,
i inclús abans que fóra
proferit, empentat
per ma mare a esta terra cobdiciosa
que dels peus m’estira i del costat,
i cada vegada més fort, cap a la fossa.

Lluite contra la sang, em debat
contra tanta urpada i tanta vena,
i cada cos que m’entropesse i tracte
és altre borboll de sang, altra cadena.

Per bé que lleus, els dards de l'avena
augmenten les insígnies del meu pit:
en ell es va donar l'amor a la llaurada,
i la meua ànima de guaret
profundament ha solcat
de ferides sense remei la meua esperança
per les ànsies de mort del seu aladre.

Totes les ferramentes al meu aguait:
la destral m'ha deixat
recòndits senyals,
les pedres, els desitjos i els dies
cavaren en el meu cos brolladors
que només es van engolir les arenes
i les malenconies.

Són cada vegada més grans les cadenes,
són cada vegada més grans les serps,
més gran i més cruel el seu poder,
més grans els seus anells envoltants,
més gran el cor, més gran el meu.

En la seua alcova poblada de buit,
on només concorren les visites,
la picada i el color d'un corb,
un manoll de cartes i passions escrites,
un grapat de sang i una mort conserve.

¡Ai sang fulminant,
ai enfiladora púrpura rugent,
sentència a totes hores ressonant
sota l'enclusa patida del meu front!

La sang m'ha parit i m'ha fet pres,
la sang em redueix i m'engeganteix,
un edifici sóc de sang i algeps
que s’enderroca ell mateix i s'alça
sobre bastides d'ossos.

Un obrer de sang, mort i roig,
plou i penja la seua brusa cada dia
en els voltants del meu ull,
i cada nit amb l'ànima meua,
i fins amb les pestanyes l’arreplegue.


Creix la sang, engrandeix
l’expansió de les seues frondes en el meu pit
que àlber desbordant s'insubordina
i en diversos ferrenys  rius cau desfet.

 Em veig de sobte,
embolicat en els seus colèrics dolls,
i nade contra tots desesperadament
com contra un fatal torrent de punyals.

M'arrossega aferrissada el seu corrent,
m'espedaça, m'enfonsa, m'atropella,
vull allunyar-me d’ell a manotades,
i me se’n van els braços darrere d’ell,
i me se’n van les ànsies en els braços.

Em deixaré arrossegar tot fet a trossos,
ja que així li l'ordenen a la meua vida
la sang i la seua marea,
els cossos i la meua estrella ensangonada.

Seré una sola i dilatada ferida
fins que dilatadament hi siga

un cadàver d’escuma: vent i res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada