dimecres, 20 d’agost de 2014

EL FERIT



                        Per al mur d'un hospital de sang.

                                    I

            Pels camps lluitats s'estenen els ferits.
            I d'aquella extensió de cossos lluitadors
            bota un bladar de dolls calents, estesos
            en roncs brolladors.

            La sang plou sempre boca per amunt, cap al cel.
            I les ferides sonen, igual que caragols de mar,
            quan hi ha en les ferides celeritat de vol,
            essència de les ones.

            La sang fa olor a mar, té sabor a mar i a celler.
            El celler de la mar, del vi brau, esclata
            allí on el ferit palpitant s’hi nega,
            i floreix, i s’hi troba.

            Ferit estic, mireu-me: necessite més vides.
            La que continc és poca per a la gran comesa
            de sang que voldria perdre per les ferides.
            Digueu qui no va ser ferit.

            La meua vida és una ferida de joventut feliç.
            ¡Ai de qui no estiga ferit, de qui mai no se sent
            ferit per la vida, ni en la vida reposa
            ferit alegrement!

            Si fins als hospitals s’hi va amb alegria,
            es converteixen en horts de ferides entreobertes,
            de baladres florits davant la cirurgia.
            d'ensangonades portes.


                                    II

            Per a la llibertat sagne, lluite, pervisc.
            Per a la llibertat, els meus ulls i les meues mans,
            com un arbre carnal, generós i captiu,
            done als cirurgians.

            Per a la llibertat sent més cors
            que arenes en el meu pit: donen escumes les meues venes,
            i hi entre en els hospitals, i hi entre en els cotons
            com en les assutzenes.

            Per a la llibertat em desprenc a tirs
            dels que hi han rebolcat la seua estàtua pel fang.
            I em desprenc a colps dels meus peus, dels meus braços,
            de ma casa, de tot.

            Perquè on unes conques buides apareguin,
            ella posarà dues pedres de futura mirada
            i farà que nous braços i noves cames cresquen
            en la carn talada.

            Rebrotaran alades de saba sense tardor
            relíquies del meu cos que hi perd en cada ferida.
            Perquè sóc com l'arbre talat, que rebrot:
            perquè encara tinc la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari