ELEGIA a Ramón Sijé

En desembre de 1935 una part del món de Miguel s'enderroca, en morir-se el que sempre fou el seu millor amic i confident, Ramón Sijé. Per mantindre viu el seu record deixà escrita Miguel una de les més belles poesíes de la literatura espanyola.

En aquesta elegia a Ramón Sijé, el llamp també es troba present: “se m’ha mort com del llamp...”. Eixe llamp destructor, però també constant inspiració del poeta. La ELEGIA A RAMÓN SIJÉ, és una de les més impactants que s’han escrit. Ens transmet el dolor per l’amic finat i els sentiments d’amistat, que superant l’inqüestionable fet de la mort, fan possible el retrobament junt als elements més bells de la natura. És tot un cant a l’amistat. Un acomiadament en la vida, però un retrobament en els llocs compartits, en tot allò que els va agermanar, en les il·lusions de joventut.

ELEGIA A RAMÓN SIJÉ

(A Orihuela, el seu poble i el meu,

se m'ha mort com del llamp Ramón Sijé,

amb qui tant hi volia).

Jo vull ser plorant l'hortolà

de la terra que ocupes i femes,

company de l'ànima, tan dejorn.

Alimentant pluges, caragols i òrgans

el meu dolor sense instrument,

a les desconsolades roselles

donarà el teu cor per aliment.

Tant de dolor s'agrupa al meu costat,

que pel dolor em fa mal fins a l'alè.

Una manotada dura, un colp gelat,

una destralada invisible i homicida,

una espenta brutal t'ha enderrocat.

No hi ha extensió més gran que aquesta ferida,

plore la meua desventura i els seus conjunts

i sent més la teua mort que la meua vida.

Camine per sobre rastrolls de difunts,

i sense calor de ningú i sense consol

vaig del meu cor als meus assumptes.

Enjorn va alçar la mort el seu vol,

enjorn va matinar la matinada,

enjorn estàs tot rodolant pel sòl.

No perdone a la mort enamorada,

no perdone a la vida desatenta,

no perdone a la terra ni al no-res.

En les mans aixeque una tempesta

de pedres, llamps i destrals estridents

assedegada de catàstrofes i afamegada.

Vull gratar la terra amb les dents,

vull apartar la terra part a part

a dentegades seques i calentes.

Vull minar la terra fins trobar-te

i besar-te la noble calavera

i desemmordassar-te i retornar-te.

Tornaràs al meu hort i a la meua figuera:

Per les altes bastides de les flors

vagarà la teua ànima abellera

d'angelicals ceres i labors.

Tornaràs a l’amanyac de les reixes

dels enamorats llauradors.

M’alegraràs l'ombra de les celles,

i la teua sang se n'anirà a cada costat

disputant-s’hi la novia i les abelles.

El teu cor, ja vellut deslluït,

crida a un camp d'ametles espumoses

la meua avariciosa veu d'enamorat.

A les alades ànimes de les roses

de l'ametler de nata et requerisc,

que hi hem de parlar de moltes coses,

company de la meua ànima, company.