PÈRIT EN LLUNES

Miguel Hernández comença a escriure poesies, aproximadament cap a l’any 1925. La seua principal font d'inspiració és l'entorn en què viu: l'horta, el seu pati, la muntanya, les cabres, el pasturatge, el riu, etc. Miguel aprofita qualsevol ocasió per a escriure. Inclús ha d'amagar-se de son pare, a qui li molesta eixa afició poètica del seu fill. En 1933 publica en "Ediciones Sudeste", de Múrcia, el seu primer llibre: "Perito en Lunas". L'amic amb qui compartia els seus somnis de poeta, Ramón Sijé, va escriure en el pròleg:

“Quan la poesia és un crit estrident i punxegut -de matinada en flor freda-, compleix el poeta la seua primer lluna reposada: és el poema terròs, provincial, amorós de pasturatge de somnis”.

PÈRIT EN LLUNES

I

 A la canya xiulada d'artifici,

rastre, si no evasió, del seu succés,

baixaré contra el pes del meu pes:

simulació de nàutic exercici.

Bé arranat de l'atzar, bé precipici,

em desempararà de blau il·lés:

no la pita, que tal vegada a arranades

em prive de reflectir serra en les meues temples.

III

¡A la glòria, a la glòria torejadors!

L'hora és de la meua lluna menys quart.

Èmuls imprudents del llangardaix,

magnifiqueu-vos el llom de colors.

Per l'arc, contra els picadors,

de la banya, fletxa, a disparar-me vaig.

¡A la glòria, si jo abans no us ancore

-golf de sorra-, en els meus bigots d'or!

IV

Pel lloc millor de la teua persona,

on capoll torna's la seda,

fidel del teu pes alternatiu queda,

i de lires l'ànima et corona.

 Ja et vas allunar! I com més s'enverina,

més. I més es fa eix de la roda

d'arena, que menysprea mentre junta

tot el teu or des de punta a punta.

XXXV

Hi ha un constant estiu de cendra

per a assaonar la lluna de l'era,

més que aquella calente que aquell hissa,

i més, si menys, or, duradora.

Una impossible i una altra a l’abast,

cap a quina de les dues faré carrera?

Oh tu, pèrit en llunes: que jo sàpiga

quina lluna és de millor sabor i cep.