dimarts, 29 de juliol del 2014

CANÇÓ DE L'ESPÒS SOLDAT


            He poblat el teu ventre d'amor i sementera,
            he prolongat l'eco de sang a què responc
            i espere sobre el solc tal com l'aladre espera:
            he arribat fins el fons.

            Morena d'altes torres, alta llum i ulls alts,
            esposa de la meua pell, gran trago de la meua vida,
            els teus pits bojos creixen cap a mi fent bots
            de cérvola concebuda.

            Ja em sembla que ets un vidre delicat,
            temo que te'm trenques a la més lleu ensopegada,
            i a reforçar les teues venes amb la meua pell de soldat
            fos com el cirerer.

            Espill de la meua carn, suport de les meues ales,
            et done vida en la mort que em donen i no hi prenc.
            Dona, dona, et vull assetjat per les bales,
            anhelat pel plom.

            Sobre els taüts feroços en aguait,
            sobre els mateixos morts sense remei i sense fossa
            et vull, i et voldria besar amb tot el pit
            fins en la pols, esposa.

            Quan ensems als camps de combat et pensa
            el meu front que no refreda ni aplaca la teua figura,
            t'acostes cap a mi com una boca immensa
            de famèlica dentadura.

            Escriu-me a la lluita, sent-me en la trinxera:
            ací amb el fusell el teu nom evoque i fixe,
            i defense el teu ventre de pobra que m'espera,
            i defense el teu fill.

            Naixerà el nostre fill amb el puny tancat,
            envoltat d’un clamor de victòria i guitarres,
            i deixaré a la teua porta la meua vida de soldat
            sense ullals ni urpes.

            És precís matar per a continuar vivint.
            Un dia aniré a l'ombra del teu pèl llunyà,
            i dormiré en el llençol de midó i d'estrèpit
            cosit per la teua mà.

            Les teues cames implacables al part van dreturerament,
            i la teua implacable boca de llavis indomables,
            i davant de la meua solitud d'explosions i de bretxes
            recorres un camí de besos implacables.

            Per al fill serà la pau que estic forjant.
            I a la fi en un oceà d'irremeiables ossos
            el teu cor i el meu naufragaran, quedant
            una dona i un home gastats pels besos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada