TEMPS DE GUERRA (III)

EL XIQUET PARELLER

Carn de jou, ha nascut

més humiliat que bell,

amb el coll perseguit

pel jou per al coll.

Naix, com la ferramenta,

als colps destinat,

d'una terra descontenta

i d'un insatisfet aladre.

Entre fem pur i viu

de vaques, porta a la vida

una ànima color d'olivera

vella ja i encallida.

Comença a viure, i comença

a morir de cap a cap,

alçant l’escorça

de sa mare amb el coble.

Comença a sentir, i sent

la vida com una guerra

i a colpejar feixugament

en els ossos de la terra.

Comptar els seus anys no sap,

i ja sap que la suor

és una corona greu

de sal per al llaurador.

Treballa, i mentre treballa

masculinament seriós,

s'ungeix de pluja i s’enjoia

de carn de cementeri.

A força de colps, fort,

i a força de sol, brunyit,

amb una ambició de mort

espedaça un pa renyit.

Cada nou dia és

més arrel, menys criatura,

que escolta sota els seus peus

la veu de la sepultura.

I com l'arrel s'enfonsa

en la terra lentament

per a que la terra inundés

de pau i pans el seu front.

Em dol aquest xiquet famolenc

com una grandiosa espina,

i el seu viure cendrós

revolta la meua ànima d'alzina.

El veig llaurar els rastrolls,

i devorar un rosegó,

i declarar amb els ulls

que per què és carn de jou.

Em colpeja el seu aladre en el pit,

i la seua vida en la gola,

i patisc veient el guaret

tan gran sota la seua planta.

Qui salvarà aquest xiquet

menor que un gra d'avena?

D'on eixirà el martell

botxí d'aquesta cadena?

Que isca del cor

dels homes jornalers,

que abans de ser homes són

i foren xiquets parellers.