EL LLAMP QUE NO CESSA

En l’any 1936 acaba la seua obra teatral El labrador de más aire. Eixe mateix any s'edita el seu llibre de poemes El rayo que no cesa, un llibre central i major, no sols en l'obra de Miguel Hernández, sinó en la poesia espanyola contemporània. Si el poeta aconsegueix en ell una obra quallada i plena, de personalitat i qualitat indubtables, la història de la poesia castellana té en aquest títol una fita significativa. El que s’inclou tot seguit, no és més que una xicoteta mostra.

TINC AQUESTS OSSOS FETS A LES PENES...

Tinc aquests ossos fets a les penes

i a les cavil·lacions aquests polsos:

pena que vas, cavil·lació que véns

com el mar de la platja a les arenes.

Com el mar de la platja a les arenes,

vaig en aquest naufragi de vaivens,

per una nit fosca de paelles redones,

pobres, tristes i morenes.

Ningú no em salvarà d'aquest  naufragi

si no és el teu amor, la taula que procure,

si no és la teua veu, el nord que pretenc.

Eludint per això el mal presagi

que ni en tu tan sols hauré segur,

vaig entre pena i pena somrient.

OMBRÍVOL PER LA PENA...

Ombrívol per la pena, quasi bru,

perquè la pena emmascara quan esclata,

allí on jo no em trobe no s'hi troba

home més afligit que ningun.

Sobre la pena dorm sol i u,

pena és la meua pau i pena la meua batalla,

gos que ni em deixa ni es calla,

sempre al seu amo fidel, però importú.

Cards i penes porte per corona,

cards i penes sembren els seus lleopards

i no em deixen bo cap os.

No podrà amb la pena la meua persona

rodejada de penes i de cards:

quant de penar per a morir-se un!

PER UNA SENDA VAN ELS HORTOLANS

Per una senda van els hortolans,

que és la sagrada hora del regrés,

amb la sang injuriada pel pes

d'hiverns, primaveres i estius.

Vénen dels esforços sobrehumans

i van a la cançó, i van al bes,

i van deixant per l'aire imprés

una olor de ferramentes i de mans.

Per  altra senda jo, per altra senda

que no condueix al bes encara que és l'hora,

sinó que vagabundeja sense destí.

Sota el seu front tràgic i tremend,

un toro tot sol en la ribera plora

oblidant-se que és toro i masculí.

COM EL TORO HE NASCUT PER AL DOL

Com el toro he nascut per al dol

i el dolor, com el toro estic marcat

per un ferro infernal en el costat

i per baró en l'engonal amb un fruit.

Com el toro la troba diminut

tot el meu cor desmesurat,

i del rostre del bes enamorat,

com el toro al teu amor se'l dispute.

Com el toro em cresc en el castic,

la llengua en cor tinc banyada

i porte al coll un vendaval sonor.

Com el toro et seguisc i et perseguisc,

i deixes el meu desig en una espasa,

com el toro eludit, com el toro.

SONET FINAL

Per plomar arcàngels glacials,

la nevada liliàcia d'esveltes dents

és condemnada al plor de les fonts

i al desconsol dels brolladors.

Per difondre la seua ànima en els metalls,

per donar-hi el foc al ferro els seus orients,

al dolor de les encluses inclements

l’arrosseguen els ferrers torrencials.

Al dolorós tracte de l'espina,

al fatal descoratjament de la rosa

i a l'acció corrosiva de la mort

llançat em veig, i tanta ruïna

no és per altra desgràcia ni per altra cosa

que per voler-te i només que per voler-te.