En 1934,
Miguel Hernández publica en la revista Cruz
i Ralla el seu acte sacramental Quién
te ha visto y quién te ve y sombra de lo que eras. Comença a relacionar-se
amb grans poetes com Alberti, Rosales, Aleixandre i Neruda. Al setembre
del mateix any formalitza el seu
nuviatge amb Josefina Manresa.
SER ONA, OFICI, NOIA, ÉS DEL TEU PÈL
Ser ona,
ofici, noia, és del teu pèl,
nascuda ja
per al marer ofici;
ser graciosa
i morena el teu exercici
i la teua
virtut més exemplar ser cel.
Noia! , quan
el teu pèl va de vol,
donant del
vent clar un negre indici,
esmena de
marfil i d'artifici
ser de la
teua capil·lar borrasca anhele.
No tens més
quefer que ser bella,
ni tinc més
festeig que mirar-te,
girant al
voltant de la teua esfera.
Satèl·lit de
tu, no faig una altra cosa,
sinó és una
labor de recordar-te.
-¡Dóna’t
presa d'amor, la meua carcellera!
A TU, QUE ET DIUEN IMPRÒPIAMENT ROSA
A tu, que et
diuen impròpiament rosa,
impròpiament,
rosa, impròpiament,
rosa des
dels peus fins al front
que et
desfullaràs en ser esposa.
Pròpia de
roses és la teua pell de rosa
de calze i
de pètal calent
però és la
teua pell de rosa indiferent
una altra
rosada i diferent cosa.
Et dius
rosa; si ho eres, digues:
on són les
espines, els dolors
amb què
totes les roses es defensen?
Per ser
espòs d'una rosa gemega
el meu cos
de clavells llauradors
i ànsies de
ser roser de tu l’encenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada