Per al mur d'un hospital de sang.
I
Pels camps lluitats s'estenen els
ferits.
I d'aquella extensió de cossos
lluitadors
bota un bladar de dolls calents,
estesos
en roncs brolladors.
La sang plou sempre boca per amunt,
cap al cel.
I les ferides sonen, igual que
caragols de mar,
quan hi ha en les ferides celeritat
de vol,
essència de les ones.
La sang fa olor a mar, té sabor a
mar i a celler.
El celler de la mar, del vi brau,
esclata
allí on el ferit palpitant s’hi
nega,
i floreix, i s’hi troba.
Ferit estic, mireu-me: necessite més
vides.
La que continc és poca per a la gran
comesa
de sang que voldria perdre per les
ferides.
Digueu qui no va ser ferit.
La meua vida és una ferida de
joventut feliç.
¡Ai de qui no estiga ferit, de qui
mai no se sent
ferit per la vida, ni en la vida
reposa
ferit alegrement!
Si fins als hospitals s’hi va amb
alegria,
es converteixen en horts de ferides
entreobertes,
de baladres florits davant la
cirurgia.
d'ensangonades portes.
II
Per a la llibertat sagne, lluite,
pervisc.
Per a la llibertat, els meus ulls i
les meues mans,
com un arbre carnal, generós i
captiu,
done als cirurgians.
Per a la llibertat sent més cors
que arenes en el meu pit: donen escumes
les meues venes,
i hi entre en els hospitals, i hi entre
en els cotons
com en les assutzenes.
Per a la llibertat em desprenc a
tirs
dels que hi han rebolcat la seua
estàtua pel fang.
I em desprenc a colps dels meus
peus, dels meus braços,
de ma casa, de tot.
Perquè on unes conques buides apareguin,
ella posarà dues pedres de futura
mirada
i farà que nous braços i noves cames
cresquen
en la carn talada.
Rebrotaran alades de saba sense
tardor
relíquies del meu cos que hi perd en
cada ferida.
Perquè sóc com l'arbre talat, que
rebrot:
perquè encara tinc la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada