CENDROSENC MUSSOLINI

CENDROSENC MUSSOLINI

            Vine a Guadalajara, dictador de cadenes,

            carcerària mandíbula de cant:

            veuràs la enretirada poruga de les teues hienes,

            veuràs l'apogeu de l'espant.

            Remorosa província de ruscos,

            la pàtria de la bresca estremida,

            la dolça Alcàrria, amarga com el plor,

            amarga t'ha sabut.

            Vine i veuràs, mortífer bandit,

            rodes dels teus canons,

            banderes del teu exèrcit, carn dels teus soldats,

            ossos de les teues legions,

            vestits i cors destrossats.

            Una extensió de morts fumejants:

            morts que fumegen davant del tossal,

            morts sola la neu,

            morts sobre els erms gegants,

            morts junt a l'alzina,

            morts dintre de l'aigua que els plou.

            Sang que no s’hi mou

            de convertida en gel.

            Vola sense ploma una ala nombrosa,

            roja i audaç, que abasteix tot el cel

            i obri a cada italià l'explosió d'una fossa.

            Un titànic vol

            d'aeroplans d'Espanya

            et venç, et tritura,

            ansiosa teranyina,

            amb llur majestuosa dentadura.

            Vine i veuràs sobre la gleva fosca

            alçar-se tal com llumí gloriós,

            sobreposar-se a la fam, aixecar-se del fang,

            desprendre's del fang amb emoció i empenta

            vívides escultures sense repòs,

            espanyols del bronze més coratjós,

            amb el cabell blanc de la rosada.

            Els veuràs rebel·lar-se contra el fred,

            de no beure la boca dilatada,

            encara que vençuda la set amb el somriure:

            de no dormir extensa la mirada,

            i destrossada a tirs la camisa.

            Envia plom i acer

            en grans emissions combatives,

            amb eixa voluntat de carnisser

            digna de què la soterren les més brutes salives.

            Esgota les riqueses italianes,

            la quantitat preciosa dels seus éssers,

            deixa exhaustes llurs mines, sense ningú llurs finestres,

            deserts llurs aladres i muts llurs tallers.

            Enviuda i dessagna llurs dones:

            res no podràs contra aquest poble meu,

            tan sòlid i tan alt de cap,

            que fins sobre la mort mou el seu poder,

            que fins del jonc treu fortesa.

            Poble d'Itàlia, un home et destrossa:

            repudia el seu dictamen amb un gest infinit.

            Sang unànime aboques que ni frega,

            ni copeja en el seu cor de teatre i granit.

            Els teus morts callen clamorosament

            i t'indiquen un crit

            alliberador, valent.

            Dictador de patíbuls, moriràs sota la dent

            del teu poble i de milers.

            Ja els teus mateixos canons van contra els teus soldats,

             i allarguen cap a tu el seu ferro els fusells

            que contra Espanya tens vomitats.

            Els teus morts a escopir-nos s'aixequen:

            a escopir-nos l'ànima s'aixequen els nostres

            de no aconseguir que els nostres vius canten

            la destrucció de tantes anelles sinistres.

EL FERIT

                        Per al mur d'un hospital de sang.

                                    I

            Pels camps lluitats s'estenen els ferits.

            I d'aquella extensió de cossos lluitadors

            bota un bladar de dolls calents, estesos

            en roncs brolladors.

            La sang plou sempre boca per amunt, cap al cel.

            I les ferides sonen, igual que caragols de mar,

            quan hi ha en les ferides celeritat de vol,

            essència de les ones.

            La sang fa olor a mar, té sabor a mar i a celler.

            El celler de la mar, del vi brau, esclata

            allí on el ferit palpitant s’hi nega,

            i floreix, i s’hi troba.

            Ferit estic, mireu-me: necessite més vides.

            La que continc és poca per a la gran comesa

            de sang que voldria perdre per les ferides.

            Digueu qui no va ser ferit.

            La meua vida és una ferida de joventut feliç.

            ¡Ai de qui no estiga ferit, de qui mai no se sent

            ferit per la vida, ni en la vida reposa

            ferit alegrement!

            Si fins als hospitals s’hi va amb alegria,

            es converteixen en horts de ferides entreobertes,

            de baladres florits davant la cirurgia.

            d'ensangonades portes.

                                    II

            Per a la llibertat sagne, lluite, pervisc.

            Per a la llibertat, els meus ulls i les meues mans,

            com un arbre carnal, generós i captiu,

            done als cirurgians.

            Per a la llibertat sent més cors

            que arenes en el meu pit: donen escumes les meues venes,

            i hi entre en els hospitals, i hi entre en els cotons

            com en les assutzenes.

            Per a la llibertat em desprenc a tirs

            dels que hi han rebolcat la seua estàtua pel fang.

            I em desprenc a colps dels meus peus, dels meus braços,

            de ma casa, de tot.

            Perquè on unes conques buides apareguin,

            ella posarà dues pedres de futura mirada

            i farà que nous braços i noves cames cresquen

            en la carn talada.

            Rebrotaran alades de saba sense tardor

            relíquies del meu cos que hi perd en cada ferida.

            Perquè sóc com l'arbre talat, que rebrot:

            perquè encara tinc la vida.

Cride al toro d'Espanya

CRIDE AL TORO D'ESPANYA

            Aixeca’t, toro d'Espanya: aixeca’t, desperta’t.

            Desperta't del tot, toro de negra escuma,

            que respires la llum i traspues l'ombra,

            i concentres els mars sota la teua pell tancada.

            DESPERTA’T.

            Desperta't del tot, que et veig adormit,

            un tros del pit i un altre del cap:

            que encara no t'has despertat com es desperta un toro

            quan és escomès amb traïcions de llops.

            ALÇA’T.

           

            Esbufega el teu poder, desplega el teu esquelet,

            enarbora el teu front amb les rotundes destrals,

            amb les dos ferramentes d'espantar els astres,

            d'amenaçar el cel amb astes de tragèdia.

            ESGRIMEIX-TE

            Toro en la primavera més toro que altres vegades,

            a Espanya més toro, toro, que en altres indrets.

            Més càlid que mai, més volcànic, toro,

            que irradies, que il·lumines el foc, dreça't.

            DESENCADENA’T.

            Desencadena el ràpid cor que t'orienta

            per les places d'Espanya, sobre llur astral arena.

            A escorxar-te viu vénen llops i àguiles

            que han envejat sempre la teua bellesa de poble.

            DREÇA’T.

            No et van a castrar: no deixaràs que arribe

            fins als teus atributs de baró abundant,

            eixa mà felina que pretén arrancar-te'ls d'arrel,

            impunement: espeternega'ls, toro.

                                                          

            VIBRA’T

             No et van a absorbir la sang de riquesa,

            no t'arrabassaran els ulls minerals.

            La pell on arreplega resplendor l'estel

            no arrancaran del toro de torrencial mercuri.

            REVOLTA’T.

            És com si volgueren arrancar-li la pell al Sol,

            al torrent l’escuma amb ungla i picada.

            No et van a castrar, poder tan masculí

            que fecundes la pedra; no et van a castrar.

            TRONA’T.

            No retrocedeix el toro: no fa un pas cap enrere

            sinó és per a furgar sang i fúria en l'arena,

            unir totes les seues forces, i des de les peüngles

            abalançar-se després amb decisió de llamp.

            ABALANÇA’T.

           

            Gran bou que en el bronze i en la pedra has mamat,

            i en el granit feroç vas pasturar la feresa:

            revolta’t en l'ànima de tots els que han vist

            la llum primera en aquesta península ultratjada.

            REVOLTA’T.

            Partit en dos trossos, aquest toro de segles,

            aquest toro que dins de nosaltres habita:

            partit en dues meitats, amb una mataria

             i amb l'altra meitat moriria lluitant.

            TERBOLINA’T.

            De l'irat cap que enforteix el món,

            del coll com un bloc de titans en marxa,

            brollarà la victòria com un ample bramul

            que farà sagnar el marbre i sonar a l'arena.

            SALVA’T.

            Desperta’t, toro: esgrimeix-te, desencadena’t, vibra't.

            Aixeca’t, toro: trona, toro, abalança't.

            Terbolina’t, toro: revolta’t.

            Salva't, dens toro d'emoció i d'Espanya.

            SALVA’T.

Elegia a Federico García Lorca

En la matinada del dia 18 d’agost de 1936, en Granada, fou assassinat un dels més grans poetes i dramaturgs que ha parit Espanya: FEDERICO GARCÍA LORCA. Fou aquest un acte que deixava meridianament clar el tarannà envejós, groller i venjatiu d’una part important del poble espanyol, fosc i rancuniós, que després va governar amb mà de ferro el país. Per a ells, la cultura era més perillosa que les bombes, i s’hi ficaren a encalçar qualsevulla persona que pogués, amb la força de la paraula, mostrar-hi llurs mancances. Poetes, dramaturgs, directors de cine, actors, pintors... hagueren de patir l’encalçament, l’empresonament,  l’exili... i la mort. Llavors, referint-se a tan execrable crim, el poeta Antonio Machado, escrigué en la seua Elegia:

                        Se’l va veure, caminant entre fusells,

                        per un carrer llarg,

                        eixir al camp fred,

                        encara amb estels de la matinada.

                        Van matar Federico

                        quan la llum traspuntava.

                        L’escamot de botxins

                        no gosà mirar-li la cara.

                        Tots tancaren els ulls;

                        resaren: ni Déu et salva!

                        Mort va caure Federico

                        -sang en el front i plom en les entranyes-

                        ...Que fou en Granada el crim,

                        sapieu -¡pobra Granada! -, en la seua Granada.

Miguel Hernández, irremeiablement unit a Federico en el sofriment, l’encalçament i la mort, també deixà el testimoni més pregon de solidaritat, mostrant-nos-hi l’immens repertori de les seues qualitats poètiques en una Elegia atapeïda de símbols, de bellesa, ensems d’horror... d’esperança.

ELEGIA PRIMERA

                        A Federico García Lorca, poeta.

            Travessa la mort amb rovellades llances,

            i vestida de canó, els erms

            on cultiva l'home arrels i esperances,

            i plou sal, i escampa calaveres.

            Verdor de les eres,

            quin temps preval l'alegria?

            El sol podreix la sang, la cobreix d'aguaits

            i fa brollar l'ombra més ombriva.

            El dolor i el seu mantó

            vénen una vegada més a la nostra trobada.

            I una vegada més al carreró del plor

            pluviscosament hi entre.

            Sempre em veig dintre

            d'esta ombra de sèver revocada,

            pastada amb ulls i bordons,

            que un cresol d'agonia té posat a l'entrada

            i un rabiós collar de cors.

            Plorar dintre d'un pou,

            en la mateixa arrel desconsolada

            de l'aigua, del sanglot,

            del cor volguera:

            on ningú no m'hi veiés la veu ni la mirada,

            ni restes de les meues llàgrimes no m'hi veiés.

            Entre lentament, se'm cau el front

            lentament, el cor se m'esquinça

            lentament, i lenta i negrament

            torne a plorar al peu d'una guitarra.

            Entre tots els morts d'elegia,

            sense oblidar-hi l'eco de ningun,

            per haver-hi ressonat més en l'ànima meua,

            la mà del meu plor en tria un.

            Federico García

            fins ahir se'n va dir: pols se’n diu.

            Ahir tingué un espai davall el dia

            que hui el clot li dóna sota el gram.

            Tant va ser! Tant vas ser i ja no hi eres!

            La teua agitada alegria,

            que agitava columnes i agulles,

            de les teues dents arranques i sacseges,

            i ja et poses trist, i només vols

            ja el paradís dels taüts.

            Vestit d'esquelet,

            adormint-te de plom,

            d'indiferència armat i de respecte,

            et veig entre les teues celles si m’aguaite.

            S'ha emportat la teua vida de colom,

            que cenyia d’escuma

            i de parrups el cel i les finestres,

            com un torrent de ploma

            el vent que s’emporta les setmanes.

            Cosí de les pomes,

            no podrà amb la teua saba el corcó,

            no podrà amb la teua mort la llengua del cuc,

            i per a donar-hi salut fera a la seu poma

            triarà els teus ossos la pomera.

            Cegat el brollador de la teua saliva,

            fill de la coloma,

            nét del rossinyol i de l'oliva:

            seràs, mentre la terra vaja i torne,

            espòs sempre de la sempreviva,

            fem pare de la mare-selva.

            Que senzilla és la mort: què senzilla,

            però què injustament arrabassada!

            No sap caminar lentament, i apunyala

            quan menys no s'espera la seua tèrbola ganivetada.

            Tu, el més ferm edifici, destruït,

            tu, l'esparver més alt, desplomat,

            tu, el més gran rugit, callat,

            i més callat, i més callat.

            Caiga la teua alegre sang de magraner,

            com un enderrocament de martells feroços,

            sobre qui et va detenir mortalment.

            Salivades i falçs

            caiguen sobre la taca del seu front.

            Mor un poeta i la creació se sent

            ferida i moribunda en les entranyes.

            Una còsmica tremolor d’esgarrifances

            mou temiblement les muntanyes,

            una resplendor de mort la matriu dels rius.

            Sent pobles d'ais i valls de laments,

            veig un bosc d'ulls mai eixuts,

            avingudes de llàgrimes i mantons:

            i en remolins de fulles i de vents,

            dols rere d'altres dols i d’altres dols,

            plors rere d'altres plors i d’altres plors.

            No ventaran, no arrossegaran els teus ossos,

            volcà d’arrop, tro de bresques,

            poeta entreteixit, dolç, amarg,

            que a la calor dels besos

            sentires, entre dos llargues fileres de punyals,

            llarg amor, mort llarga, foc llarg.

            Per fer-hi a la teua mort companyia,

            poblen tots els racons

            del cel i de la terra bandades d'harmonia,

            llampecs de blaves vibracions.

            Cròtals granissats a munts,

            batallons de flautes, panderos i gitanos,

            ràfegues d’abellots i violins,

            tempestes de guitarres i pianos,

            irrupcions de trompes i clarins.

            Però el silenci pot més que no tant instrument.

            Silenciós, desert, polsegós

            en la mort deserta,

            sembla que la teua llengua, que el teu alè,

            els ha tancat el colp d'una porta.

            Com si passegés amb la teua ombra,

            passejo amb la meua

            per una terra que el silenci estora,

            que el xiprer abelleix més ombriva.

            M'envolta la gola la teua agonia

            com un ferro de forca

            i taste una beguda funerària. 

            Tu saps, Federico García Lorca,

            que sóc dels que gaudeixen d’una mort diària.