Fa uns dies –concretament el 28 de març- fou l’aniversari
de la mort de Miguel Hernàndez. Tenia 31 anys quan va morir. És possible que
ell, amb anterioritat, ja imaginara quin anava a ser el seu destí? Coneixent
una mica el seu tarannà d’home obstinat i lluitador, crec que no cal pensar
això. No obstant, els motius pels quals va escriure aquesta poesia, jo els
desconec. Però, en llegir-la, hom no pot deixar de pensar en què, tot el que
diu, reflecteix el munt de desgràcies que, més endavant, havia de patir. Fou
premonició o casualitat?
DESTÍ
SAGNANT
De sang en
sang vinc
com el mar
d'ona en ona,
de color de
rosella l'ànima tinc,
de rosella
sense sort és el meu destí,
i arribe de
rosella en rosella
a topar en
la cornada del meu destí.
Criatura va
haver-hi que vingué
des de la
sementera del no-res,
i en vingué
més d'una,
sota el
designi d'una estrella irada
i en una
turbulenta i mala lluna.
Caigué una
pinzellada
de sangonós peu
sobre la meua vida,
caigué un
planeta de safrà en zel,
caigué un
núvol roig enfurismat,
caigué un
mar malferit, caigué un cel.
Vinguí amb
un dolor de ganivetada,
m'esperava
un ganivet a la meua vinguda,
em van donar
a mamar llet de tuera,
suc d'espasa
boja i homicida,
i al sol
l'ull vaig obrir per primera vegada
i el que
vaig veure primer era una ferida
i una
desgràcia era.
Em persegueix
la sang, àvida fera,
des que vaig
ser fundat,
i inclús
abans que fóra
proferit, empentat
per ma mare
a esta terra cobdiciosa
que dels
peus m’estira i del costat,
i cada
vegada més fort, cap a la fossa.
Lluite
contra la sang, em debat
contra tanta
urpada i tanta vena,
i cada cos
que m’entropesse i tracte
és altre
borboll de sang, altra cadena.
Per bé que
lleus, els dards de l'avena
augmenten
les insígnies del meu pit:
en ell es va
donar l'amor a la llaurada,
i la meua
ànima de guaret
profundament
ha solcat
de ferides
sense remei la meua esperança
per les
ànsies de mort del seu aladre.
Totes les
ferramentes al meu aguait:
la destral
m'ha deixat
recòndits
senyals,
les pedres,
els desitjos i els dies
cavaren en
el meu cos brolladors
que només es
van engolir les arenes
i les
malenconies.
Són cada
vegada més grans les cadenes,
són cada
vegada més grans les serps,
més gran i
més cruel el seu poder,
més grans
els seus anells envoltants,
més gran el
cor, més gran el meu.
En la seua
alcova poblada de buit,
on només
concorren les visites,
la picada i
el color d'un corb,
un manoll de
cartes i passions escrites,
un grapat de
sang i una mort conserve.
¡Ai sang fulminant,
ai
enfiladora púrpura rugent,
sentència a
totes hores ressonant
sota
l'enclusa patida del meu front!
La sang m'ha
parit i m'ha fet pres,
la sang em
redueix i m'engeganteix,
un edifici
sóc de sang i algeps
que s’enderroca
ell mateix i s'alça
sobre
bastides d'ossos.
Un obrer de
sang, mort i roig,
plou i penja
la seua brusa cada dia
en els voltants
del meu ull,
i cada nit
amb l'ànima meua,
i fins amb
les pestanyes l’arreplegue.
Creix la
sang, engrandeix
l’expansió
de les seues frondes en el meu pit
que àlber
desbordant s'insubordina
i en
diversos ferrenys rius cau desfet.
Em veig de sobte,
embolicat en
els seus colèrics dolls,
i nade
contra tots desesperadament
com contra
un fatal torrent de punyals.
M'arrossega
aferrissada el seu corrent,
m'espedaça,
m'enfonsa, m'atropella,
vull allunyar-me
d’ell a manotades,
i me se’n
van els braços darrere d’ell,
i me se’n
van les ànsies en els braços.
Em deixaré
arrossegar tot fet a trossos,
ja que així
li l'ordenen a la meua vida
la sang i la
seua marea,
els cossos i
la meua estrella ensangonada.
Seré una
sola i dilatada ferida
fins que
dilatadament hi siga
un cadàver
d’escuma: vent i res.
